Memorable

Poc em pensava que arribaria a celebrar els 30... jo ja m'entenc. Però resulta que el meu destí no és el que semblava, sinó més llarg i molt millor del que he pogut imaginar mai.

Fent balanç dels meus 30 anys de vida, crec que aquest és el meu moment. Poc a poc m'he conegut i he aprés que "no puc" no te cap sentit, així que l'he canviat per "no vull"; que la tolerància, l'amor, l'amistat, l'odi i qualsevol sentiment i/o emoció és un carril de doble sentit, on a vegades el xoc és frontal i, tot i així, no passa res. Tot es reordena i tornem-hi.

No vull perdre el meu tros de Peter Pank, però sempre he tingut més de Campanilla, sobretot la mala òstia.

Potser és hora de sentar el cap, però reconeguem que la postura és una mica incòmode, i jo segueixo preferint sentar el cul... de moment.

Gràcies per la festa d'ahir, i per les felicitacions, i per enrecordar-vos de mi.

I de ressaca res, que estic com sempre! Genial!

Estic cansada

Esgotada, rendida...
Però ja queda menys per a que passi el Nadal i s'acabi la bojeria de la gent.
Avui a dormir d'horeta, que demà faig 30 i ho vull celebrar! Us convido a pendre una copa de cava i pastís al Cornelia. Demà a la nit a partir de les 11!!!

Fins als collons de les hores extra!!!

A falta de només quatre dies per al dia"D", aquest any passa quelcom diferent als anteriors, i és que no em posa de mala llet fer anys. Deu ser perquè els 30 els penso cel.lebrar, encara que sigui en petit comité.

Toca fer balanç dels 29, i crec que estareu tots d'acord amb mi, si dic que aquest ha estat un any de bojos.

El millor de tot? Imagino que el viatge a Brasil amb els meus tres millors amics (què va ser abans?, l'ou o la gallina? Sigui com sigui, hi ha un abans i un després d'aquell viatge).

El pitjor? (...) "Alego enagenación mental, señoria". La pèrdua de la meva capacitat de decidir ni de quin color em poso els mitjons.

Està clar que "agua pasada no mueve molinos" i per això "a otra cosa mariposa"! La vida són quatre dies, i jo ja he viscut un i mig...

Un any de presses, on els dies han estat escassos d'hores per poder aribar a tot allò que m'hagués agradat fer. Finalment s'han anat deixant coses, per centrar-me una mica més en les prioritats imminents, tot i que les coses que he anat deixant, no stàn enterrades per sempre. M'explico?

Jo ja m'entenc.

Quim: ja se que hauria de posar a la gent en situació del que estic intentant explicar... o potser és aixó, que no ho intento explicar, simplement vomito el que passa pel meu cap, i qui em coneix ja sap les meves històries. Hauria d'obrirme un altre bloc on la gent "normal" (amb això no us vull dir anormals als que llegiu aquest, que consti en acta) poguès entendre el que escric.

Balanç final: estic be, molt be. No em puc queixar de res, i això ja és tot un què. Tinc salut, amor i els diners... deixem-ho estar! xD

Us espero aquest dissabte al bar de sempre per celebrar els 30!!!

On coi està la crisi?

Està clar que a les Corts la crisi no li afecta, com a mínim a l'hora de "fer" Reis...

I totes les mames i papes (més les mames que els papes, això no ha canviat tant) histèrics perquè la casa del Mickey Mouse està esgotada.

I què em dieu dels Gormiti????? Són uns bitxos asquerosos que no havia vist en la vida!!! Però resulta que estàn molt de moda entre els nens de 5 a 12 anys. Doncs que sapigueu una cosa: si busqueu la "Isla de los Gormiti + 3 figuras" (ara mateix no recordo la referència), està esgotada a tota Espanya. D'això se'n diu morir d'èxit!

La "Rayuela" de la Hello Kitty, que per mi és una cutre-xarranca de tota la vida tampoc la trobareu! I mira que pagar 20€, podent comprar una caixa de guixos de colors per només 70 cèntims!

Crisi???? On coi està la crisi? Deu ser que només afecta a Sants, perquè jo a casa meva si que la noto... però no d'ara. Jo crec que ja vaig nèixer en crisi.

Un càstig diví

-I tu què vols ser quan siguis gran, nena?

-Jo vull ser trapecista... o domadora de lleons! o embolicadora de regals!!!

Ja fa anys que la vida em va pujar en un trapeci. I ara, al curro... càstig diví! Em passo els dies embolicant regals i veient-me les cares amb un munt de lleons i lleones emprenyats de no trobar el que busquen per regalar als seus cadells...

Vigileu amb què desitjeu... Gairebé sempre és fa realitat, encara que potser no sempre de la manera que imaginavem.

Us presento la Claudia...

RPK a Sants

Actuació a Cal Borinot, local dels castellers de Sants. Una mica curta... em vaig quedar amb ganes de més, tot i lo feta calderilla que estava.
El video és el de l'any passat... algú ha fet video aquest any???

Actuació a Almería amb la RPK

Oh! Quines nenes més guapes!!! xd. D'esquerra a dreta: Gritt "super culazo", Angie "culito blando" i Gembe "madre primeriza".

Cap de setmana intens on els hi hagi! Divendres al vespre quedem tots per sortir cap a Almería. Gairebé 12 horetes de trajecte fins arribar a destí...

Passeig per la ciutat i moltes fotos, guerra de globus d'aigua (injusta, com totes les guerres!), adopcions inesperades...

L'actuació... de les millors que hem fet! i no per com hem sonat, que tampoc ha estat gens malament, sinó per com l'hem disfrutat TOTS!

Primera plana al diari local "La voz de Almería"!

En resum: genial!!! Moltes gràcies a tots!!!

Poques actualitzacions

No tinc gaire temps d'actualitzar el meu bloc, i quan tinc temps no tinc gaires ganes.

A partir d'aquesta setmana aniré una mica més relaxada en quant a curro es refereix, i espero poder dedicar una estoneta a escriure els meus diaris... el públic (aquest que ara llegiu), . On? encara no ho se.. i el privat (aquell politicament incorrecte).

Aquest cap de setmana barbacoa amb la Repúbli-k, On? encara no ho se... però segur que ens ho passarem bé.

I la setmana vinent actuem al Palau Sant Jordi, als EuroGames, o algo així ! I la cosa promet... assaig general dimecres, actuació dijous. Per cert, al Cornelia entrarem una mica més tard! xD

I ja només quedarà una setmana de casal d'estiu a Sant Cugat! Visca!!!!! Després vacances.

Per cert. Us espero a tots el dijous 31 al Cornelia... farem una festeta de comiat i hi haurà més d'una sorpreseta! Així que no podeu faltar.

A l'agost merescudes vacances! tinc moltes ganes de dedicar-me temps a mi; pintar al terrat amb el cos, fer collarets i arrecades sota l'aire condicionat, anar a patinar quan cau el Sol, platja, Calafell, Costa Brava, piscina, terrassetes, horxata ben fresqueta i la panxeta de la meva Tona.

Segueixo viva (de moment)

Després de molts dies sense actualitzar el blog/bloc... tachààààànnnnn...

El casal d'estiu és del tot destructiu (rodolííí) i només estem a la meitat de la segona setmana!

El curro al bar està una mica fluix, però això no treu que hagi de currar 20 horetes més, a part de les 40 de casal... Total, que estic feta un drap!!! Però la resurrecció serà durant aquest mes d'agost... platja, platja, platja! i moltes maduixes!!!!xD.

Ara deu fer un anyet que vaig començar a escriure aquest blog/bloc, doncs recordo que un dels primers post era algo així com: "no és cerdo, és mortadela". Doncs torno a repetir casal i la veritat és que m'ho passo molt bé amb els monstres del cap petit!.

Els caps de setmana vaig una mica apurada, però passarà aviat, i ademés compensa. Un munt d'amics omplen cada nit el bar, encara que sigui una estoneta...

M'estimo (cada dia més)

Odiar a algú és donar massa importància quan, segurament, ni tan sols la té.

Crec que no he odiat mai. És un d'aquells sentiments encara inexplorats per mi (ni ganes). L'odi deu ser com la gelosia, el pateix més qui el sent que qui el reb.

Dono gràcies a la natura per haverme dotat d'una increible capacitat d'oblidar, i als meus pares per haverme ensenyat que el rencor ocupa un espai massa valuós al cor i no serveix de res.

I dit això, ja no diré res més. Qui m'ha d'entendre ja m'entén.

Què bonic és estimar(se)!!!!!

Vull tornar a Japó!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!xD

Tocant els...

Tabals!!!

Festa dels diables de Port a Zona Franca...

1000000 de gràcies a l'Albert per treballar per mi al Cornelia aquella nit.Vaig disfrutar de l'actuació com si sigués l'última, i es que segurament no podré repetir en molt de temps...

I tot això sense haver dormit la nit de dijous a divendres... barbacoa i sol solet divendres al migdia al terrat de casa... i una ja te una edat! Dissabte a dormir 11 hores del tirón!

Divendres!!!!

Sempre ha estat el dia més interessant de la setmana per mi... el dia en què més em relaciono amb tota la gent que envolta la meva vida... els companys de classe (últim dia abans del cap de setmana...), gent del curro (alguns amics, d'altres, simplement idiotes...), els amics "perquè si" (aquells que no pots ubicar en un sol lloc, perquè els has escollit tu, perquè t'han escollit ells... i sempre hi son), sopars en família...

Els divendres sempre han estat dies molt completets, desde que era ben petita.

El "problema" esdevé quan no saps on ubicar la frontera entre dijous i divendres... Tinc dos opcions:

a) Allargar el dijous fins arribar a dissabte... Mal rotllo, doncs desapareix el dia més guai de la setmana.

b) Fer desaparèixer dijous i allargar divendres a l'inrevès, fent que duri 48 hores. És la mitllor opció, i més encara quan aquest passat dijous ha estat tan entretingut.

I que no defalleixi (està ben dit això?), perquè la soneta apreta... Sol solet al terrat de casa (aprofitaré per fer una petita migdiada...), actuació amb la Repúbli-k (gràcies a l'Albert, que aquesta nit currarà per mi al bar) i alguna canya desde l'altre costat del mostrador, que sempre reconforta que et serveixin de tant en tant en comptes de fer-ho tu!

El cap de setmana comença un dia abans... i, potser l'allargui fins dijous vinent... qui sap!

M'estic centrant

Després de passar un temps sense saber qui soc... sé el que vull i em torno a reconèixer davant del mirall. Torno a poder veure la meva imatge reflexada als aparadors del carrer, i em miro els ulls i ara els veig.
Un mal dia el te qualsevol... i uns quants messos també.
Ara toca fer reformes!!!
Gràcies als que encara esteu, als que heu sobreviscut al naufragi i no heu abandonat el vaixell com ho fan les rates.
Gràcies a tots.

Música per escoltar a soles...

Desde 0...

A vegades cal allunyar-se per poder veure les coses més clares... sense deixar de fixar la vista en elles, sense deixar de mirar, d'escoltar...
A vegades cal allunyar-se per poder tornar a apropar-se...
TOT

Sempre podrem veure la mateixa lluna...

TOT el que comença també ha de tenir un final... és una d'aquestes lleis estúpides dels putos físics i matemàtics. Però també és cert que les lleis estàn per infringirles? Les excepcions confirmen les regles?
Quants inicis poden haver per a una mateixa història? Quants finals?
Sólo se que no se nada... això també ho va dir un estúpid, doncs si saps que no saps res... ja saps alguna cosa, i alguna cosa ja no és res.
Per què hi ha tantes frases absurdes que han passat a la història?
"Quien te entienda que te compre". Aquesta no està malament... Alguna oferta? Segurament no...

Jo

Ele terminou como se deu

I tot el que comença acaba... o no. Hi ha coses que continúen en el temps fins l'infinit i més enllà. Hi ha coses inmortals, perquè són màgiques.

Redecorant la meva vida

Tot i que després de pintar els lavabos del Cornelia vaig jurar que no tornaria a pintar res de res en un any... no he aguantat la temptació de posar color a la meva vida!
Verd, rosa, fucsia i groc...
Alegría!!!

Músiqueta per alegrar el dia

Tu solo quieres quererme cuando tu quieras...
Com m'agrada aquesta cançó!

Puta primavera...

Je je je... Que nos lo hemos fumao!

Serà nena!!!

Tindrem una Claudia a la familia d'aqui ben poquet!!!
I jo he guanyat un altre tatoo. Això d'apostar-se tatuatges pot arribar a ser bastant perillós si la sort està sempre de part meva...
Il.lusionada amb els canvis que s'aproximen a la meva vida, en tots els sentits. Una mica cagada, però il.lusionada, que és el que importa a l'hora d'enfrontar's-hi de cara.
Me'n adono de que amb els anys m'he tornat més poruga... conservadora, diria jo. Però mai deixaré de sorpendre a uns quants (possiblement als que més em coneixeu).

1

Només gràcies...

1

A vegades si que es pot tenir TOT.

Aquesta vegada és una d'elles, o això vull creure...

Després de molts dubtes (ja superats) ara només falta superar les pors. El temps ho posa tot al seu lloc, però jo no em caracteritzo per la meva paciència precisament!

Sempre m'ha costat decidir, tot i sabent el que vull. Va sent hora d'apendre!

Gràcies per tenir la paciència que a mi em falta... per no engegar-ho TOT.

Imatge: noves il.lusions...

Nen o nena?

Demà ho sabrem...
T'estimo Tona

Me'n vull anar...

Lluny i sola...

Sant Jordi, que no te res a veure...

He tornat amb ganes de més...
Salvador és un lloc preciós, tot i lo maltractat que està tot. Les cases pintades de colors llampants al centre històric de la ciutat, les escoles de música, de capoeira... els venedors ambulants ... tot.
Ha estat un gran viatge.

Desde Bahia

Ja fa cinc dies que correm per Salvador i segueixo sorprenent-me de tot i de res...
Aqui la miseria esta a cada cantonada. Els nens dormen al carrer i la picaresca esta a l ordre del dia. Es realment dur...
La cara amable es la musica, esta per tot arreu... pels carrers... els nens toquen els tambors com si haguessin nascut amb les baquetes a les mans. Els adults ballen i ballen...
Sort de la musica a Bahia...
No puc penjar fotos, ni posar accents... jejeje... l ordinador desde el que faig aquest post esta tan atrotinat com la resta del pais.
Aviat torno a la meva Barcelona, pero amb una altre visio del mon. Ara tot em sembla diferent...

De tot i de res

La vida es como una caja de bombones... ja ho deia Forest Gump. I les sorpreses es succeeixen una rere l'altre.
Setmana dura la que estem atravessant. Plena de reunions i més reunions; papers i més papers. Qui em manaria a mi ficar-me en tants merders? Però ara que ja estic amb els peus a la galleda, no és moment de fer-se enrere.
Comença la temporada forta d'actuacions, ja sigui de Bocs, ja sigui de Repúbli-k... feina a les Corts.cc, feina a Plataforma... Quan es veuen resultats és gratificant haver deixat la pell i un munt d'hores en aquestes coses. Visca l'associacionisme!! (aquí va un to sarcàstic, però tampoc molt sarcàstic, eh? només una mica)
És cert que en moments de poca vitalitat engegaria més d'una cosa i a més d'un a fregir tomàquets, però en general estic prou contenta amb el que faig.
Obi Kim, perdona per la brasa d'ahir. Quan ho veig tot negre, ho veig tot negre. Lo bo, o lo menos dolent, és que em dura molt poquet, i de seguida torno a veure en tecnicolor... A vegades soc destructiva, amb mi mateixa i amb tot el que m'envolta. Com dic, em dura poc, però acollona, ho sé.
Canviant de tema radicalment. Si em deixeu algún comentari, poseu-vos un alies per saber qui sou... Ho dic per un anònim amb poques llums que em pregunta que quan marxo a Brasil... Tinc moltes ganes!!! I d'anar-hi amb qui vaig. Amb tots tres! M'hi sento be amb vosltres nens!!!
Be, ja tinc les maletes, com sempre prestades, doncs amb lo poquet que viatjo, no és plan d'invertir un sol euro en uns maletots de la òstia. I ja sé el que pasarà... faré la maleta i la tornaré a desfer 50 vegades. Finalment, quan arribi a destí, veuré que gairebé tot el que he portat no ho faré servir, però m'hauré deixat altres coses. No sé com ho faig, però em passa sempre... deu ser la falta de costum (de fer maletes).
Tinc una sensació extranya... el món gira ràpid, però tant... que no es mou. És com quan la rentadora centrifuga, i la roba queda tota a un mateix costat, deixant un buit al tambor. Nota mental: això només es pot observar a les rentadores de càrrega frontal. Per sort, la meva rentadora és de càrrega superior, perquè sino ara mateix estaria posant-ne una per ratllarme una estona procrastinant-me amb la maleïda força centrifuga. Fi de la nota mental.
I jo, a tot això, sembla que m'ho estigui mirant desde fora, amb els ulls com dues taronges... i em moc lentament, com si res del que està passant al meu voltant anés amb mi. És una sensació rara, que poques vegades he tingut. Normalment, quan tinc aquesta sensació de velocitat, m'estresso i em veig en la "obligació" d'anar al mateix ritme i accelerar-me jo també. Aquesta vegada és diferent... quan més ràpid van els del meu voltant, amb més calma m'ho prenc jo.

Joder! Vaya tostón de post! Seguiré informant de les meves olles...

De colònies al Pinar

Demà Sant Tornem-hi (de colònies), altre cop envoltada de petits cridaners i plens de mocs... però què macos!
I en un parell de setmanes... Brasiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiil...

Una bonica mentida

És , senzillament, la que poseeix en ella mateixa l'evidència de ser mentida...

Ja ja ja ja ja...
Aquesta és per mi?



La vida és un cabaret!!!

Boira clara

Tranquilitat...

Quan un es troba en mig de tant desordre...

Sempre m'he considerat una persona ordenada... en molts sentits, però està clar que mai en tots. Aquesta setmana Santa ha estat plena de sorpreses... algunes molt bones, encara que no ho creieu. Altres han estat dolentes... El millor de tot, es que hi ha coses que no m'han sorprés, perquè les tenia molt clares despres de tot. Intento fer aquest post i explicar moltes coses, tot i sense dir res. Jo m'entenc... i qui m'ha d'entendre també ho fa, i això és el que importa, suposo. Sempre m'ha preocupat massa el que la gent pensa, els comentaris, el safreig... Tota una teràpia de xoc durant aquesta setmana i les vinents... M'importa el que pensen els que m'estimo, la gent que m'estima. I la gent que em coneix, sap que tot i la meva mala llet, de maldat no en tinc. La vida és un seguit de decissions... ben o mal preses, però que van cambiant el romb del futur, a vegades a millor. Moltes vegades, quan una planta està malalta, és millor arrancar-la i fer-ne un esqueix, a un altre test, amb terra nova i fresca... Si aconsegueix arrelar de nou, tornarà a crèixer forta, i podrem tornar a mimarla per a que ho segueixi fent... Se el que vull. Se qui sóc. Se a on vull anar... només em costa explicar-me. Tingueu paciència i no em jutgeu, per a mi tampoc és fàcil acostumar-me als canvis, deixar la comoditat que proporciona la rutina, ni dormir a un sofà llit. Qui ha dit que la vida és fàcil? Mentida! No ho és. Però tot i lo dificil que pot arribar a ser a vegades, sempre és bella, perquè sempre te sorpreses... Si teniu dubtes, pregunteu. Sempre és millor que fer suposicions que, normalment, sempre són erronies. La felicitat és un trajecte, no una destinació. Avui, ara... és el que importa.

I quan ja s'han pres decissions... pot ser son equivocades?
Res és com sembla, tot canvia amb cada frase, amb cada determinació, amb cada pas.
Hi ha coses que sembla que no poden anar enrere... I altres que no poden seguir endevant.
He desordenat la meva vida en un moment i no se per on començar...

Dia de decissions

Avui sí que ja és l'últim! L'últim dia al Casal de Joves com a currante! Avui és dia de pendre tres o quatre decissions importants. Ja sé que tres o quatre no és molt, però la magnitud de les decissions, fa que no sigui fàcil.
Sembla mentida, però l'any és va dividint en parts segons les èpoques vacacionals, oi?
Ara ja ve Setmana Santa... nova divisió, noves expectatives, canvi de vies... o de tren?
Sempre m'ha resultat difícil decidir. Més aviat complicat...
Una part de mi vol ser sempre bohemia... però l'altre vol seguretat. Això em fa estar sempre en total contradicció... Una vida d'aventures? o la tranquilitat de l'estabilitat? Emocional, laboral...
Rutina! Quina paraula tan lletja i perillosa... Tot i que quan la rutina s'ha trencat sense jo decidir-ho, també l'he trobat a faltar tant...
En resum... els canvis d'estació em fan ganes de visitar al psicòleg. Deuen notar un augment de les consultes ells? Segurament si... no crec que sigui la única que es tara amb els canvis...
La vida és un seguit de decissions...

L'últim divendres

Avui és l'últim divendres que estic currant al Casal de Joves i, la veritat, em fa molta peneta.
Aquests tres mesos han estat súper intensos. He conegut un munt de gent, dels quals ara puc dir que s'han convertit en amics, altres en companys...
És clar que no em desvinculo del Casal, encara que passada la setmana santa ja no hi treballi... Encara em queda molta feina a fer per aquí, la Repúbli-k, els Bocs, les Corts.cc, Plataforma... i ves a saber si aviat teatre!
I jo que era totalmet reacia a la vida associativa... i mireu-me ara!
Mil merders i sense temps ni per depilar-me les cames!!! Sort de les maquinetes!!!
Mil gràcies a la gent del Casal, sobretot a l'Oriol i el Nuss, amb qui més he estat aquests tres messos... he aprés moltíssim, encara que no tant com hagués volgut (m'ha faltat temps!). Que jo en aquest mundillo encara soc "novata" , total, només porto un anyet treballant amb joves i nens, que abans ho feia amb avis...
Be, que tampoc em vull enrotllar gaire, no sigui que em posi tonta, i estic fent l'article desde el despatx i tinc l'Oriol davant...
Res més. Gràcies per TOT. Marxo de la plantilla, però seguiré emprenyant per aquí...

S'apropa...

El carrer ja olora a primavera...

I jo segueixo deixant la meva veu cantant tots els matis... no sé què pensaràn els veïns...

Nostàlgia, emocions, alegría, i altres sentiments que es van fent molt més intensos, tant com les olors dels carrers. M'encanta quan s'apropa un canvi d'estació... és com una ruleta rusa, però no em deixa mai indiferent. Aquesta primavera m'està sentant molt bé...

Una mica de música per alegrar el dia?

El aire de la calle avui també m'olora a goma fresca.

Yo me levanto temprano y me pongo a trabajar
con mi guitarra en la mano yo nunca paro de cantar
a mi me llaman el descalzo porque en invierno uso chanclas
yo lo hago pa’notarme en el fresquito de la mañana
tol día en la calle, en la plazuela, tomando el aire.

Soy un bohemio de la vida que yo no tengo nada que ver
con los bigotes señoriales que se pasean por Jerez
yo no tengo obligaciones, yo no tengo mas que ver
los charquitos de la plaza cuando termina de llover
los días de colores en la plazuela fumando flores.

El aire de la calle a mi me huele a goma fresca
yo lo asumo, me lo fumo y me escapo por la cuesta
te quiero, te quiero como las peras a los peros
yo te amo, te amo cuando te pierdo y cuando te gano.

Los pantalones sin bolsillos pero los hilos no se amargan
te canto en la alameda del banco, te canto en la calle larga
lo mismo te canto un fandango que yo te canto por Triana
sólo quiero cuarenta pavos para dormirme en una cama
no quiero amores, soy vagabundo y amante de la noche.

El aire de la calle a mi me huele a goma fresca
yo lo asumo, me lo fumo y me escapo por la cuesta
qué pena, mira qué pena, que mi mechero no tiene piera
quién pudiera, quién pudiera pintar olores en la arena.

Veneno negro, yo tengo en la sangre
y en mis brazos tengo cinco tatuajes
yo nunca lloro porque vivo en carnavales
me pongo la careta y me lanzo a la calle
y me lanzo a la calle, y me lanzo a la calle
y me lanzo...a la calle.

Los Delincuentes

El petit príncep...

Quan tenia sis anys, una vegada vaig veure un dibuix magnífic en un llibre sobre la selva verge que es deia Històries viscudes. Representava una boa empassant-se una fera...

... -Si us plau... dibuixa'm un be!

-Eh?

-Dibuixa'm un be...

Necessito un be. Dibuixa'm un be.

Aleshores el vaig dibuixar.

Se'l va mirar amb atenció i va fer:

-No! Aquest ja està molt malalt. Fes-ne un altre.

Vaig dibuixar:

El meu amic va somriure amablement, amb indulgència:

-Ja ho veus... no és cap be, és un marrà. Té banyes...

O sigui que vaig tornar a fer el dibuix:

Però fou rebutjat, igual que els anteriors:

-Aquest és massa vell. Vull un be que visqui molt de temps.

Aleshores, perdent la paciència, neguitós com estava per començar a desmuntar el motor, vaig fer aquest dibuix amb quatre gargots. I vaig engegar:

-Això és la caixa. El be que vols és a dins.

Però vaig quedar ben parat quan vaig veure que la cara del meu petit jutge s'il.luminava:

-És exactament així, que el volia! ¿Et sembla que necessita molta herba aquest be?

-¿Per què?

-Perquè a casa meva és molt petit...

-Segur que n'hi haurà prou. T'he donat un be molt petit.

Va vinclar el cap sobre el dibuix:

-No tan petit... Mira! S'ha adormit...

I va ser així que vaig conèixer el petit príncep

És un misteri molt gran. Per vosaltres, que també estimeu el pettit príncep, com per mi, a l'univers no hi haa res d'igual si en algún lloc, no se sap on, un be que no coneixem s'ha menjat, o no, una rosa...

Mireu el cel. Pregunteu-vos: ¿el be s'ha menjat la flor o no? I veureu com tot canvia...

I cap persona gran no entendrà mai que això sigui tan important!

Sant tornem-hi

Avui és dia d'espardenya vella... Com m'ha costat despertar-me després de dormir 12 hores del tirón...
Tornem a la rutina, una mica més relaxada aquesta setmana que l'anterior, per sort.
Ja han passat les eleccions i tot és normalitza una mica, tot i que ara queda un bon bombardeig de política per venir, tant a premsa com a la tele, com al bar fent el cafè.
I es que la vida , a vegades, és també pura política. Has d'ensenyar allò que volen veure, i amagar sota la catifa els malsendresos. Pura política! Però com l'espècie humana és idiota de mena, sota la catifa no mira ningú, encara que tots sabem on està la brutícia.

Relax

Esperava aquests dos dies amb moltes ganes... Tirats a la muntanya, sense cap obligació...
M'han encantat! Les persones amb qui les he compartit no m'han deixat indiferent, he conegut gent nova i he conegut mitllor a qui ja creia que coneixia...
Visca els jocs de coneixença!!!
M'he quedat amb ganes de més, amb ganes de tot. Això s'ha de repetir aviat!

Tot s'ha de dir, la descordinació ja forma part de la meva vida, i en aquesta sortida tampoc s'ha deixat veure... Però quan les coses surten bé... Què més vols?

Visca les caricies i les abraçades multitudinaries!

Visca les Xocolines!

;)

Mentides

Avui és un d'aquells dies en que no veig res clar...
No és que m'hagi de graduar la vista, no. No veig moltes coses clares i si que veig incoherències a la meva vida, que em fan dubtar de les meves pròpies decissions. Això em fa sentir insegura i petita com un cigró..
És aquell sentiment de que el món gira i tu pares de cop... o justament al revés... quan sents que el món està parat al teu voltant i a tu t'entra la pressa per enllestir-ho tot.
Avui no encaixo enlloc.
Però ha tornat a sortir el Sol i potser això m'animi...
A vegades no sé què vull, cert. Però a això ja n'estava acostumada... Què volen de mi? aqui si que em balla el cap! Per què la gent no és mai clara? Visca l'hipocresia!!! Cada vegada en veig més al meu voltant!!!
Digueu-me ilusa, però la veritat, la sinceritat, tot i que dolgui.... jo l'agraeixo. No em feu ballar el cap, que després em fan mal les cames... i jo de balls no en sé res, soc molt patosa.

Pobres llops!

Avui el meu post és per recomanar un blog...
El temps és un instant, el blog d'una bona amiga, apassionada dels contes, les tradicions i totes aquelles coses que fan que la vida sigui molt més dolça...
No us el podeu perdre! Avui he llegit el post de la Caputxeta Vermella "políticament correcte" i m'ha agradat tant...

A vegades hi ha coses que s'expliquen molt millor en forma de conte... la vida mateixa, tan complicada moltes vegades, es torna molt més senzilla si li donem un altre format de narració. I això és un conte per a mi, la vida feta metàfora. L'explicació més senzilla del més complicat... relacions personals, discriminació, problemàtiques vàries... que s'arriben a compendre perfectament, fins i tot per als nens més petits.

I aprofito també per fer una reivindicació: si us plau, deixem de criminalitzar els llops!!! Tots tenim el nostre paper dins d'aquest món extrany. Sense els "dolents" no poden existir els "bons".

Fot-li foc al calçot!!!

Calçotada de les Corts

Quin cap de setmana aquest!!!
Després de passar unes quantes hores de dissabte enfilant calçots al Casl, ja ens sortien per les orelles...
Assaig general de Bocs, que s'estrenava amb el seu primer espectacle.
Vull felicitar als actors i actrius... i també a l'Edu, que ho va fer tan be, que ara no sabria dir si era actor o actriu...
Tothom ficat en el seu paper, i el Marc dirigint "l'obra"...

En cap moment van faltar les rialles i aplaudiments ...

També hem de donar les gràcies a tots els extres espontanis de la Repúbli-k, que ens van donar un cop de mà en la representació.

La plaça plena de gom a gom...

Bon espectacle, bona música, bon menjar... però sobretot, bona companyia. Això mai falta al barri!!!

Estrenem!!!

La nit abans d'una estrena sempre hi han nervis...

Aquesta ni t no podré dormir. El Marc dirigeix, en els papers protagonistes... l'Eduard, alies Remei; la Lai, alies Satanasses Calces; Dani, alies Calçot cremat; i la Cort de Bocs... Amb l'aparició estelar de Karlos Arguipaño!!!!

No us ho podeu perdre...

Però tranquils... Per a qui no pugui venir a viure tan gran experiència en directe, ho podrà fer en breu (demà mateix) al blog que ara esteu llegint.

I entre riures i més riures, amics, bons amics, cervesetes, calçots, pudor a ceba, molta pudor... alegria...

El temps és un instant, ja ho diu una bona amiga...

La vida és feta d'instants...

Disfruteu-los, ja no tornaràn. Els que vindràn seràn altres, diferents, ni millors ni pitjors, però diferents.

Estrés

Avui és un d'aquells dies que em desperto amb la mandra incrustada al cos...

Pot ser estic fent massa vida social, com l'Alaska, però jo no em paso el dia bailando!

Aquesta setmana es solapen reunions, assajos i altres coses més divertides, a les que no hi podré anar, doncs encara no domino gaire l'art de la mitosi... però tot arribarà.

Els dies són molt curts i no em donen per fer tot el que voldria... vaig deixant coses pendents i s'acumulen. Però ara ja no m'estresso.... mentida!!!!!!! Però m'estresso menys...

Per sort vaig nèixer dona i puc fer més d'una cosa al mateix temps ;)

Seguim sent joves!

Moltes felicitats... ganàpia!!!!

Aquesta és la única foto decent que he trobat després de bufar les espelmes... Gran festa!!!

Quan una persona deixa de ser jove està molt clar: quan deixa de sentir-se'n.

Però quan deixa de ser considerada jove pels demés? Quan deixa de sentir-se'n.

Fantàstica la festa d'aniversari d'ahir!! Coneixent gent nova, planificant nous projectes, descobrint... Que, a vegades, les coses no són el que semblen... són molt millors!

I que poc que costa pensar en positiu quan la gent que tens al voltant també ho fa, oi?

Molts dels meus somnis s'han fet realitat... i per què no un més? o dos? o tres?

Mai deixaré de somiar... mentre sigui jove!

Moltes felicitats Oriolet!!!!!

El primer cop sempre deixa amb ganes de més...

Ja està. Tot i que van seguir intentant posar-me dels nervis, vaig sortir súper tranquila a tocar. Genial!!! Em va encantar, i ja estic desitjant que arribi la calçotada de les Corts per tornar a tocar.

Gràcies a tots per posarm-ho tan fàcil!!

I AVUI... M'ESTRENO JO!

Per fi ha arribat el dia...

Avui m'estreno jo amb la RPK, al carrer!! Ja començava a pensar que m'estaria tota la vida assajant a l'escola d'adults, però no... avui m'escoltaré per primer cop a l'aire lliure!

No estic nerviosa, tot i el que pugui pensar el Marc. La veritat és que m'extranya estar tan tranquila... ni gota de nervis... tot serà que quan carregui el tabal em comencin a flaquejar les cames, s'agarrotin els músculs dels braços i em torni més patata del que ja soc.

Tingueu per segur que penso penjar un munt de fotos (aquesta nit o demà...jejeje. Depén de lo feta calderilla que torni).

El que porto pitjor és lo d'haver de caminar mentre toco. Encara em costa coordinar mans i peus a la vegada. I no és que caminar sigui un exercici mecpànic... digueu-me rareta, però jo per caminar m'he de concentrar. Si més no, per poder anar sortejant caquetes i tolls pel carrer...

M'he de mentalitzar per no posar la mateixa cara sèria que poso als assajos, que tothom diu que faig por de lo emprenyada que semblo... I no és plan de sortir a totes les fotos amb cara d'ogre.

Avui també ens maquillarem! Estic per fer-me un somriure d'orella a orella amb aguacolor, i així ja tinc solucionat lo de la cara seria. Però segueixo sense haver solucionat lo de caminar a la vegada que moc les mans per tocar el tabal...

Uix... m'estic posant nerviosa ara... No hauria d'haver començat aquest post...

Ja us explicaré la meva aventura al correfoc de Santa Eulàlia!!!!

Desitgeu-me sort!!!!!!!