El petit príncep...

Quan tenia sis anys, una vegada vaig veure un dibuix magnífic en un llibre sobre la selva verge que es deia Històries viscudes. Representava una boa empassant-se una fera...

... -Si us plau... dibuixa'm un be!

-Eh?

-Dibuixa'm un be...

Necessito un be. Dibuixa'm un be.

Aleshores el vaig dibuixar.

Se'l va mirar amb atenció i va fer:

-No! Aquest ja està molt malalt. Fes-ne un altre.

Vaig dibuixar:

El meu amic va somriure amablement, amb indulgència:

-Ja ho veus... no és cap be, és un marrà. Té banyes...

O sigui que vaig tornar a fer el dibuix:

Però fou rebutjat, igual que els anteriors:

-Aquest és massa vell. Vull un be que visqui molt de temps.

Aleshores, perdent la paciència, neguitós com estava per començar a desmuntar el motor, vaig fer aquest dibuix amb quatre gargots. I vaig engegar:

-Això és la caixa. El be que vols és a dins.

Però vaig quedar ben parat quan vaig veure que la cara del meu petit jutge s'il.luminava:

-És exactament així, que el volia! ¿Et sembla que necessita molta herba aquest be?

-¿Per què?

-Perquè a casa meva és molt petit...

-Segur que n'hi haurà prou. T'he donat un be molt petit.

Va vinclar el cap sobre el dibuix:

-No tan petit... Mira! S'ha adormit...

I va ser així que vaig conèixer el petit príncep

És un misteri molt gran. Per vosaltres, que també estimeu el pettit príncep, com per mi, a l'univers no hi haa res d'igual si en algún lloc, no se sap on, un be que no coneixem s'ha menjat, o no, una rosa...

Mireu el cel. Pregunteu-vos: ¿el be s'ha menjat la flor o no? I veureu com tot canvia...

I cap persona gran no entendrà mai que això sigui tan important!