Ja fa uns dies que em ronda pel cap lo del mico filós... allò que mon pare em deia quan era petita i mai vaig arribar a entendre del tot. Jo m'ho prenia com a un bitxo repel·lent, amb ulleres pot ser...
Avui m'ha donat per cercar-ho al Google i finalment he descobert que es tractava d'una cançó de la Trinca (com no!). És impressionant com ens ha arribat a marcar a alguns aquest grup.
Ara el mico filós és el meu fill. No se per què em va sortir dir-li així, però va sortir... mico filós, cara de gos... No crec que mai em cregui quan li expliqui qui o què era la trinca, i si li faig escoltar alguna cançó... be, no se que en pot arribar a pensar de mi!!! ;)
MICO PELAT
Mico pelat, cara de gat;
mico filós, cara de gos.
Sóc l'home del segle xx:
no tinc pèl, pateixo fred.
Se m'ha transtornat l'instint:
per això camino dret.
Però com que era un esglai
veure'm tot, tan evident,
per evitar algun desmai
vaig posar-me tapament.
No hauria pogut menjar
perquè no sóc gaire fort:
vaig aprendre a robar
per poder fugir la mort.
Com que no em bastava sol
i la por em feia pensar,
vaig unir-me amb un estol
decidit a comandar.
I com que estava afamat
i no em volia morir,
bo i gelat, vaig establir
el dret de la propietat.
I per defensar aquest dret
no vaig reparar en matar
al qui se'm va posar a tret
tot venint-m'ho a disputar.
Ho sé tot, però cal dir
que una cosa m'ha vençut:
mai no he pogut fer sortir
el pèl que ja m'ha caigut.
Mico pelat, cara de gat,
calb i ben calb, massa orgullós,
mereixo el nom que m'han posat,
mico filós, cara de gos.
Mico pelat, cara de gat, ....
Lletra: J.M. Martí / Jaume Vidal Alcover
Arrenjaments: J.L. Moraleda
