Memorable

Poc em pensava que arribaria a celebrar els 30... jo ja m'entenc. Però resulta que el meu destí no és el que semblava, sinó més llarg i molt millor del que he pogut imaginar mai.

Fent balanç dels meus 30 anys de vida, crec que aquest és el meu moment. Poc a poc m'he conegut i he aprés que "no puc" no te cap sentit, així que l'he canviat per "no vull"; que la tolerància, l'amor, l'amistat, l'odi i qualsevol sentiment i/o emoció és un carril de doble sentit, on a vegades el xoc és frontal i, tot i així, no passa res. Tot es reordena i tornem-hi.

No vull perdre el meu tros de Peter Pank, però sempre he tingut més de Campanilla, sobretot la mala òstia.

Potser és hora de sentar el cap, però reconeguem que la postura és una mica incòmode, i jo segueixo preferint sentar el cul... de moment.

Gràcies per la festa d'ahir, i per les felicitacions, i per enrecordar-vos de mi.

I de ressaca res, que estic com sempre! Genial!

Estic cansada

Esgotada, rendida...
Però ja queda menys per a que passi el Nadal i s'acabi la bojeria de la gent.
Avui a dormir d'horeta, que demà faig 30 i ho vull celebrar! Us convido a pendre una copa de cava i pastís al Cornelia. Demà a la nit a partir de les 11!!!

Fins als collons de les hores extra!!!

A falta de només quatre dies per al dia"D", aquest any passa quelcom diferent als anteriors, i és que no em posa de mala llet fer anys. Deu ser perquè els 30 els penso cel.lebrar, encara que sigui en petit comité.

Toca fer balanç dels 29, i crec que estareu tots d'acord amb mi, si dic que aquest ha estat un any de bojos.

El millor de tot? Imagino que el viatge a Brasil amb els meus tres millors amics (què va ser abans?, l'ou o la gallina? Sigui com sigui, hi ha un abans i un després d'aquell viatge).

El pitjor? (...) "Alego enagenación mental, señoria". La pèrdua de la meva capacitat de decidir ni de quin color em poso els mitjons.

Està clar que "agua pasada no mueve molinos" i per això "a otra cosa mariposa"! La vida són quatre dies, i jo ja he viscut un i mig...

Un any de presses, on els dies han estat escassos d'hores per poder aribar a tot allò que m'hagués agradat fer. Finalment s'han anat deixant coses, per centrar-me una mica més en les prioritats imminents, tot i que les coses que he anat deixant, no stàn enterrades per sempre. M'explico?

Jo ja m'entenc.

Quim: ja se que hauria de posar a la gent en situació del que estic intentant explicar... o potser és aixó, que no ho intento explicar, simplement vomito el que passa pel meu cap, i qui em coneix ja sap les meves històries. Hauria d'obrirme un altre bloc on la gent "normal" (amb això no us vull dir anormals als que llegiu aquest, que consti en acta) poguès entendre el que escric.

Balanç final: estic be, molt be. No em puc queixar de res, i això ja és tot un què. Tinc salut, amor i els diners... deixem-ho estar! xD

Us espero aquest dissabte al bar de sempre per celebrar els 30!!!

On coi està la crisi?

Està clar que a les Corts la crisi no li afecta, com a mínim a l'hora de "fer" Reis...

I totes les mames i papes (més les mames que els papes, això no ha canviat tant) histèrics perquè la casa del Mickey Mouse està esgotada.

I què em dieu dels Gormiti????? Són uns bitxos asquerosos que no havia vist en la vida!!! Però resulta que estàn molt de moda entre els nens de 5 a 12 anys. Doncs que sapigueu una cosa: si busqueu la "Isla de los Gormiti + 3 figuras" (ara mateix no recordo la referència), està esgotada a tota Espanya. D'això se'n diu morir d'èxit!

La "Rayuela" de la Hello Kitty, que per mi és una cutre-xarranca de tota la vida tampoc la trobareu! I mira que pagar 20€, podent comprar una caixa de guixos de colors per només 70 cèntims!

Crisi???? On coi està la crisi? Deu ser que només afecta a Sants, perquè jo a casa meva si que la noto... però no d'ara. Jo crec que ja vaig nèixer en crisi.

Un càstig diví

-I tu què vols ser quan siguis gran, nena?

-Jo vull ser trapecista... o domadora de lleons! o embolicadora de regals!!!

Ja fa anys que la vida em va pujar en un trapeci. I ara, al curro... càstig diví! Em passo els dies embolicant regals i veient-me les cares amb un munt de lleons i lleones emprenyats de no trobar el que busquen per regalar als seus cadells...

Vigileu amb què desitjeu... Gairebé sempre és fa realitat, encara que potser no sempre de la manera que imaginavem.