Una bonica mentida

És , senzillament, la que poseeix en ella mateixa l'evidència de ser mentida...

Ja ja ja ja ja...
Aquesta és per mi?



La vida és un cabaret!!!

Boira clara

Tranquilitat...

Quan un es troba en mig de tant desordre...

Sempre m'he considerat una persona ordenada... en molts sentits, però està clar que mai en tots. Aquesta setmana Santa ha estat plena de sorpreses... algunes molt bones, encara que no ho creieu. Altres han estat dolentes... El millor de tot, es que hi ha coses que no m'han sorprés, perquè les tenia molt clares despres de tot. Intento fer aquest post i explicar moltes coses, tot i sense dir res. Jo m'entenc... i qui m'ha d'entendre també ho fa, i això és el que importa, suposo. Sempre m'ha preocupat massa el que la gent pensa, els comentaris, el safreig... Tota una teràpia de xoc durant aquesta setmana i les vinents... M'importa el que pensen els que m'estimo, la gent que m'estima. I la gent que em coneix, sap que tot i la meva mala llet, de maldat no en tinc. La vida és un seguit de decissions... ben o mal preses, però que van cambiant el romb del futur, a vegades a millor. Moltes vegades, quan una planta està malalta, és millor arrancar-la i fer-ne un esqueix, a un altre test, amb terra nova i fresca... Si aconsegueix arrelar de nou, tornarà a crèixer forta, i podrem tornar a mimarla per a que ho segueixi fent... Se el que vull. Se qui sóc. Se a on vull anar... només em costa explicar-me. Tingueu paciència i no em jutgeu, per a mi tampoc és fàcil acostumar-me als canvis, deixar la comoditat que proporciona la rutina, ni dormir a un sofà llit. Qui ha dit que la vida és fàcil? Mentida! No ho és. Però tot i lo dificil que pot arribar a ser a vegades, sempre és bella, perquè sempre te sorpreses... Si teniu dubtes, pregunteu. Sempre és millor que fer suposicions que, normalment, sempre són erronies. La felicitat és un trajecte, no una destinació. Avui, ara... és el que importa.

I quan ja s'han pres decissions... pot ser son equivocades?
Res és com sembla, tot canvia amb cada frase, amb cada determinació, amb cada pas.
Hi ha coses que sembla que no poden anar enrere... I altres que no poden seguir endevant.
He desordenat la meva vida en un moment i no se per on començar...

Dia de decissions

Avui sí que ja és l'últim! L'últim dia al Casal de Joves com a currante! Avui és dia de pendre tres o quatre decissions importants. Ja sé que tres o quatre no és molt, però la magnitud de les decissions, fa que no sigui fàcil.
Sembla mentida, però l'any és va dividint en parts segons les èpoques vacacionals, oi?
Ara ja ve Setmana Santa... nova divisió, noves expectatives, canvi de vies... o de tren?
Sempre m'ha resultat difícil decidir. Més aviat complicat...
Una part de mi vol ser sempre bohemia... però l'altre vol seguretat. Això em fa estar sempre en total contradicció... Una vida d'aventures? o la tranquilitat de l'estabilitat? Emocional, laboral...
Rutina! Quina paraula tan lletja i perillosa... Tot i que quan la rutina s'ha trencat sense jo decidir-ho, també l'he trobat a faltar tant...
En resum... els canvis d'estació em fan ganes de visitar al psicòleg. Deuen notar un augment de les consultes ells? Segurament si... no crec que sigui la única que es tara amb els canvis...
La vida és un seguit de decissions...

L'últim divendres

Avui és l'últim divendres que estic currant al Casal de Joves i, la veritat, em fa molta peneta.
Aquests tres mesos han estat súper intensos. He conegut un munt de gent, dels quals ara puc dir que s'han convertit en amics, altres en companys...
És clar que no em desvinculo del Casal, encara que passada la setmana santa ja no hi treballi... Encara em queda molta feina a fer per aquí, la Repúbli-k, els Bocs, les Corts.cc, Plataforma... i ves a saber si aviat teatre!
I jo que era totalmet reacia a la vida associativa... i mireu-me ara!
Mil merders i sense temps ni per depilar-me les cames!!! Sort de les maquinetes!!!
Mil gràcies a la gent del Casal, sobretot a l'Oriol i el Nuss, amb qui més he estat aquests tres messos... he aprés moltíssim, encara que no tant com hagués volgut (m'ha faltat temps!). Que jo en aquest mundillo encara soc "novata" , total, només porto un anyet treballant amb joves i nens, que abans ho feia amb avis...
Be, que tampoc em vull enrotllar gaire, no sigui que em posi tonta, i estic fent l'article desde el despatx i tinc l'Oriol davant...
Res més. Gràcies per TOT. Marxo de la plantilla, però seguiré emprenyant per aquí...

S'apropa...

El carrer ja olora a primavera...

I jo segueixo deixant la meva veu cantant tots els matis... no sé què pensaràn els veïns...

Nostàlgia, emocions, alegría, i altres sentiments que es van fent molt més intensos, tant com les olors dels carrers. M'encanta quan s'apropa un canvi d'estació... és com una ruleta rusa, però no em deixa mai indiferent. Aquesta primavera m'està sentant molt bé...

Una mica de música per alegrar el dia?

El aire de la calle avui també m'olora a goma fresca.

Yo me levanto temprano y me pongo a trabajar
con mi guitarra en la mano yo nunca paro de cantar
a mi me llaman el descalzo porque en invierno uso chanclas
yo lo hago pa’notarme en el fresquito de la mañana
tol día en la calle, en la plazuela, tomando el aire.

Soy un bohemio de la vida que yo no tengo nada que ver
con los bigotes señoriales que se pasean por Jerez
yo no tengo obligaciones, yo no tengo mas que ver
los charquitos de la plaza cuando termina de llover
los días de colores en la plazuela fumando flores.

El aire de la calle a mi me huele a goma fresca
yo lo asumo, me lo fumo y me escapo por la cuesta
te quiero, te quiero como las peras a los peros
yo te amo, te amo cuando te pierdo y cuando te gano.

Los pantalones sin bolsillos pero los hilos no se amargan
te canto en la alameda del banco, te canto en la calle larga
lo mismo te canto un fandango que yo te canto por Triana
sólo quiero cuarenta pavos para dormirme en una cama
no quiero amores, soy vagabundo y amante de la noche.

El aire de la calle a mi me huele a goma fresca
yo lo asumo, me lo fumo y me escapo por la cuesta
qué pena, mira qué pena, que mi mechero no tiene piera
quién pudiera, quién pudiera pintar olores en la arena.

Veneno negro, yo tengo en la sangre
y en mis brazos tengo cinco tatuajes
yo nunca lloro porque vivo en carnavales
me pongo la careta y me lanzo a la calle
y me lanzo a la calle, y me lanzo a la calle
y me lanzo...a la calle.

Los Delincuentes

El petit príncep...

Quan tenia sis anys, una vegada vaig veure un dibuix magnífic en un llibre sobre la selva verge que es deia Històries viscudes. Representava una boa empassant-se una fera...

... -Si us plau... dibuixa'm un be!

-Eh?

-Dibuixa'm un be...

Necessito un be. Dibuixa'm un be.

Aleshores el vaig dibuixar.

Se'l va mirar amb atenció i va fer:

-No! Aquest ja està molt malalt. Fes-ne un altre.

Vaig dibuixar:

El meu amic va somriure amablement, amb indulgència:

-Ja ho veus... no és cap be, és un marrà. Té banyes...

O sigui que vaig tornar a fer el dibuix:

Però fou rebutjat, igual que els anteriors:

-Aquest és massa vell. Vull un be que visqui molt de temps.

Aleshores, perdent la paciència, neguitós com estava per començar a desmuntar el motor, vaig fer aquest dibuix amb quatre gargots. I vaig engegar:

-Això és la caixa. El be que vols és a dins.

Però vaig quedar ben parat quan vaig veure que la cara del meu petit jutge s'il.luminava:

-És exactament així, que el volia! ¿Et sembla que necessita molta herba aquest be?

-¿Per què?

-Perquè a casa meva és molt petit...

-Segur que n'hi haurà prou. T'he donat un be molt petit.

Va vinclar el cap sobre el dibuix:

-No tan petit... Mira! S'ha adormit...

I va ser així que vaig conèixer el petit príncep

És un misteri molt gran. Per vosaltres, que també estimeu el pettit príncep, com per mi, a l'univers no hi haa res d'igual si en algún lloc, no se sap on, un be que no coneixem s'ha menjat, o no, una rosa...

Mireu el cel. Pregunteu-vos: ¿el be s'ha menjat la flor o no? I veureu com tot canvia...

I cap persona gran no entendrà mai que això sigui tan important!

Sant tornem-hi

Avui és dia d'espardenya vella... Com m'ha costat despertar-me després de dormir 12 hores del tirón...
Tornem a la rutina, una mica més relaxada aquesta setmana que l'anterior, per sort.
Ja han passat les eleccions i tot és normalitza una mica, tot i que ara queda un bon bombardeig de política per venir, tant a premsa com a la tele, com al bar fent el cafè.
I es que la vida , a vegades, és també pura política. Has d'ensenyar allò que volen veure, i amagar sota la catifa els malsendresos. Pura política! Però com l'espècie humana és idiota de mena, sota la catifa no mira ningú, encara que tots sabem on està la brutícia.

Relax

Esperava aquests dos dies amb moltes ganes... Tirats a la muntanya, sense cap obligació...
M'han encantat! Les persones amb qui les he compartit no m'han deixat indiferent, he conegut gent nova i he conegut mitllor a qui ja creia que coneixia...
Visca els jocs de coneixença!!!
M'he quedat amb ganes de més, amb ganes de tot. Això s'ha de repetir aviat!

Tot s'ha de dir, la descordinació ja forma part de la meva vida, i en aquesta sortida tampoc s'ha deixat veure... Però quan les coses surten bé... Què més vols?

Visca les caricies i les abraçades multitudinaries!

Visca les Xocolines!

;)

Mentides

Avui és un d'aquells dies en que no veig res clar...
No és que m'hagi de graduar la vista, no. No veig moltes coses clares i si que veig incoherències a la meva vida, que em fan dubtar de les meves pròpies decissions. Això em fa sentir insegura i petita com un cigró..
És aquell sentiment de que el món gira i tu pares de cop... o justament al revés... quan sents que el món està parat al teu voltant i a tu t'entra la pressa per enllestir-ho tot.
Avui no encaixo enlloc.
Però ha tornat a sortir el Sol i potser això m'animi...
A vegades no sé què vull, cert. Però a això ja n'estava acostumada... Què volen de mi? aqui si que em balla el cap! Per què la gent no és mai clara? Visca l'hipocresia!!! Cada vegada en veig més al meu voltant!!!
Digueu-me ilusa, però la veritat, la sinceritat, tot i que dolgui.... jo l'agraeixo. No em feu ballar el cap, que després em fan mal les cames... i jo de balls no en sé res, soc molt patosa.