Delirant: de març 2009

24 hores després la meva indignació i la meva ràbia segueixen al mateix nivell.
Una de les pitjors nits de la meva vida...
Recordo una vegada que em van atracar i vaig anar a la comissaria dels Mossos de les Corts a posar la denúncia. La veritat és que em van tractar be. Al di següent, una senyoreta molt simpàtica em va trucar a casa per saber com estava, si havia patit mals sons, si sortia al carrer i si l'agressió del robarori m'havia causat cap trauma...
Òstia! Quina gràcia... Que em truquin ara i ja veuran el que els explico!
Sembla que sento molt més les sirenes que abans... o potser avui han sonat més, no ho se.
La qüestió és que ara em sento molt més insegura que abans quan veig un cotxe patrulla ( he de confessar que veure'ls mai m'ha causat una sensació de seguretat, sino el contrari). La qüestió és que amb els seus cops no m'han callat la boca, ben al contrari. Ara tinc la veu més clara que ahir, perqueè ara parlo en primera persona.
No m'ho puc treure del cap i ho recordo com una pelicula de terror...
No pateixis Sergi, ara més que mai, no tinc cap intenció de que aquesta gent gaudeixi la impunitat del silenci, no per part meva.
Moltes gràcies a tots els que us heu interessat pel Marc i per mi. Estem be, els cops es curen, la indignació trigarà molt més.

Violada, ultratjada, maltractada, impotent...
Una tarda qualsevol, d'un dia ple d'alderulls, entre policies i estudiants universitaris...
Quina passada! No em puc creure les imatges que estic veient a les notícies del migdia. El Marc i jo decidim apropar-nos a la concentreció pacífica que s'ha convocat a la plaça Universitat a les 8 del vespre.
Sense cap problema, sortim en manifestació a les 20:30 pel carrer Pelayo, passant per plaça Catalunya fins arribar a Via Laietana.
Tota la meva intenció, la veritat, era la de contrastar informació. Estic cansada de veure la mateixa notícia a diferents medis i que sembli que no parlin del mateix.
Decideixo no cridar cap consigna durant la manifestació, i vaig prenent nota mental de tot allò que escolto.
Quatre o cinc nois i noies amb la cara tapada, treuen de darrere d'unes obres, al costat de la boca del metro, pals i pedres. Merda! És que ningú els dirà res? Sembla que no... ningú els increpa, però no els torno a veure més, ni a ells ni a les possibles armes que portaven.
Davant meu, durant la manifestació, tres nois que també porten la cara tapada. Digueu-me tonta, però les meves ganes de saber fan que m'apropi a ells i directament els pregunto:
-Puc saber una cosa?
-Què?
-Per què us tapeu la cara?
La seva resposta no m'ha satisfet. M'han dit que portaven la cara tapada per no sortir a les fotos i no trobar-se fitxats per la policía.
Extrany! he pensat jo... si no feu res dolent no tenen perquè fitxar-vos. (Altre cop m'autoanomeno tonta-tontísima)
A via Laietana les coses es calenten, tot i que no prou com per rebre la resposta que ara us explicaré.
Veig un noiet, poqueta cosa, ros, per l'accent diria que potser era italià. Acaba de tirar un pal a la furgona dels mossos, i ja està prepàrant un altre. L'increpo:
-Què coi fas? Es que vols ser com ells?
Em respon que ell no és com la policía, sino pitjor. Finalment no ha tirat el pal...
Sembla que la manifestació ha arribat al seu final, just davant de la parada de metro de Jaume I.
De cop i volta han començat a sortir mossos de totes bandes, carregant indiscriminadament contra tothom. La gent intentava refugiarse a es persianes tancades dels comerços, però els mateixos mossos ens han arrossegat a cop de porra.
M'han tirat a terra d'un cop a les cames, i un cop al terra, m'han seguit donant cops amb la porra, un rere l'altre. Ara un mosso... ara l'altre.
Si ho arribo a saber jo mateixa us tiro el pal al cap!!!
No em podia aixecar. Sort del Marc, que s'ha posat a sobre meu i ha rebut cinc o sis cops que també eren per a mi.
Els energúmens han marxat, però jo no em podia posar dreta. Han arribat quatre furgones més, amb els seus corresponents bitxos dintre. Han baixat al mateix lloc, i tot i que jo els he cridat (gairebé suplicat) que no em podia aixecar de terra, m'han tornat a fotre.
Qè és això? Un estat de dret?
Quina merda de cos policial tenim?
He de donar les gràcies a tota la gent que m'ha ajudat, portsnt-me primer a un "lloc segur" (des d'on m'he deixat les entranyes isultant a aqueslls que m'han pegat a mi i molts altres), i després a l'ambulància.
Aquest cop no han estat quatre ferits. Han estat moltíssims més, periodistes inclosos.
I encara he de veure com a les notícies de la nit, el mamonàs del seu cap, Rafael Olmos, intenta explicar que amb tant alderull i confusió, la policía no ha pogut distingir la premsa de la resta de la gent. Per favor!!!! Però si porten unes càmares més grans que ells!
No m'he endut la pitjor part. He vist molta gent amb el cap obert, jo només tinc cops, però la indignació supera de llarg el dolor.
Tots hauriem de denunciar! No deixen de ser funcionaris, pagats per NOSALTRES!!!
No es pot carregar contra la gent indiscriminadament. I ara ens vindran amb l'excusa de que això ha estat una resposta.
MENTIDA!
Sabeu què? Jo estava allà i puc dir que ni tan sols hi ha hgut provocació per part dels que ens manifestavem.
I ara que ja he pogut contrastar, ara... Ara ja puc dir que tenim una policia de merda. I si, la policia tortura i assassina.
Que a un tarat mental li dones una porra i es creu amb no se quin dret.
No hem de permetre que això segueixi passant. I diré més: 100 cops de porra no em treuran les ganes de dir el que penso, ni de fer valdre els meus drets.
Senyor Rafael Olmos: els periodistes han de fer la seva feina, com vosté be ha dit, però les persones tenim dret a manifestar-nos, a parlar en veu alta. Si encara li queda vergonya després de veure el cos que vosté dirigeix, com a mínim dimiteixi. Asqueròs!