Sobre els dibuixos animats

Quina cruesa desprenen les pel·lícules de Disney!

Podria parlar de Bambi, pobre orfe que veu morir a la mare davant dels seus ulls, o de Dumbo, l'elefantet acomplexat i una peli bastant racista... us heu fixat que tots els dolents/pobres/pudents son negres?. La ventafocs, la bella dorment, Blancaneus... on la dona és una autèntica estúpida que treballa per al mascle i espera que aquest la rescati, pfffffff...

I no cal anar a Disney per esgarrifar-se una estona. Ahir veiem Doraemon. Aquest nen, en Novita, és un gandul de la òstia, un covard i, en definitiva, un mal parit que utilitza a qui sigui per sortir-se amb la seva o acaba plorant.

Doncs què voleu què us digui? Vist el panorama, pot ser és millor que el nen vegi Sálvame o qualsevol parida d'aquestes que certs dibuixos animats.

Sorprenentment

A vegades, si explico en veu alta la meva vida, em costa no posar anuncis entre els capítols.

Ahir estava parlant amb la familia, explicant aventures i desventures varies viscudes durant els últims anys, i pot ser no tan últims, però que m'han marcat de manera especial i sembla que van ser ahir mateix. Resulta que moltes coses les vaig esborrant de la memòria, i és quan les recordo en veu alta que em tornen a venir al cap. Aleshores sembla que estigui explicant una peli, algo que no he viscut jo, i em costa un esforç recordar certes emocions, olors i sons...

Altres vegades em passa el contrari, per una olor em ve un record, per un soroll un pensament antinc... quines rareses!

El passat no importa gaire, el futur encara no ha arribat, i el present... al present s'ha d'estar ben despert i posar-hi els 5 sentits, o algún més, per no perdre's res de res.

Del passat em quedo amb el millor, el que no m'agradava ho he guardat dins d'una caixa que algún dia cremaré a la meva nova llar de foc... pel futur, m'he comprat una llibreta nova on hi explicaré les coses meravelloses que em pasaràn, enganxaré fotos maques i faré dibuixos de colors. Ara. al present, orelles ben netes per poder escoltar detingudament el silenci, les fulles dels arbres quan fa vent i les rialles del meu fill. El nas destapat per olorar quan trepitjo per sobre de la pinassa, o quan el veí encén la llar de foc els dies de pluja. Els ulls ben oberts, menys quan els tanco per somiar triutes. La boca... la boca disposada a menjar-se a petons als homes de la meva vida, el Gelo i l'Hugo. I les mans, obertes, ben obertes, tant per donar com per rebre.

Què bonica és la vida quan la pots viure amb els 5 sentits desperts!

Però què està passant?

La veritat es que porto un temps bastant desconectada del món. Tot i això, quan me'l miro, moltes vegades m'esgarrifa el que veig, i encara que intento tornar a fixar la mirada al jardí, ja no puc... m'estaré fent gran? Imagino que molta gent, com jo, voldria poder mirar a una altra banda, només per no haver de veure tantes aberracions, tantes injustícies i sentir tanta impotència. El que espero, es que tanta gent com jo, no pugui mirar a una altra banda encara que vulgui.

M'agradaria molt entrar en un debat sobre política, però em tancarien el blog :). Només diré que aquesta potser no és la democràcia que pretenien deixar-nos els nostres pares. Que, potser, encara tenim la ment eufòrica per haver deixat una dictadura enrere, i és per això que valorem tantíssim la democràcia i no volem perdre els nostres drets, i anem a votar perquè ens ha costat tant poder-ho fer lliurement i bla bla bla bla bla...

Anem a votar sempre als mateixos, perquè ens donen quatre opcions de merda... trobo que això és la mateixa dictadura, però més maquillada, més maca, més amplia, feta d'un altre teixit.

Abans corrien els nostres pares davant dels grisos i ara correm nosaltres davant els mossos.

Abans t'afusellaven per pensar diferent... be, en això hem fet una millora, ara només t'il·legalitzen, o t'empresonen, o simplement et callen la veu. Segueix sense haver llibertat d'expressió.

Abans podien sortir pits a la tele, ara ja no!!!! I que jo sàpiga, tots i totes tenim pits, uns més petits i altres més grans... però en canvi, podem veure morts i assassinats en directe al telenotícies i ja no ens esgarrifa. No tots morirem d'un tret al cap però, repeteixo, tots tenim mamelles!!!!!

Quina merda és aquesta on ha de créixer el meu fill???

Un món hipòcrita que gira el cap i desvia la mirada segons li convé o segons li diuen cap a on ha de mirar en cada moment.

Fora bo que a les escoles, des de ben petits, ens eduquessin per entendre la política...

Què dius?? Que passes de política??? Que no t'agrada???

Doncs qui pensi així, que se'n enteri: des del color dels contenidors del vostre carrer, fins a les pujades de la llum, o els límits de velocitat, o el número de bancs que hi ha a la vostra plaça favorita, el que han d'estudiar els vostres fills... tot, tot és política!!!! A veure si hi posem més interès, no?

Esta es la historia de Patricio y Manuela

Esta es la historia de patricio y Manuela. Como no, una historia de desamor donde las haya.

Patricio es un chico de hoy en dia, moderno, de esos que van al "gym" en vez de ir al gimnasio, de esos que hacen spining y sienten el orgullo de haber sudado el Tajo por sus poros y de ir oliendo a choto camino de las duchas del vestuario. Por qué no decirlo tambien, Patricio se depila ¡con láser!. Ojalá algún dia vuelva la moda de llevar pelo en el cuerpo...

Manuela es una mujer provinciana, pero reside en la gran ciudad. No le falta de nada, tiene piso propio, coche propio, marido propio y algunos amantes compartidos, mas no el que ella desea, Patricio...

Manuela no sale de casa sin maquillar, sin sus extensiones, sus tacones y su movil. Este es el kit indispensable de supervivencia. En el bolso, unos cuantos condones, que va reponiendo poco a poco cuando caducan, toallitas íntimas, una muda limpia y algún actimel de emergéncia. Ella es una mujer preparada, pero demasiado preocupada por las apariencias y por el qué dirán. Manuela tiene dos carreras, un buen empleo y aún no ha planeado tener hijos, aunque pronto tendrá que decidir si los quiere o dejar pasar ese tren para siempre, al menos biológicamente hablando. Manuela es una mujer muy válida, aunque ella aún no lo sabe. se deja intimidar por los hombres que le gustan y por las amigas que tienen buen tipo, aunque luego resulten tener el cerebro comido por un zombie. Pero ante todo, tiene coraje, valor y, en algunos casos, decisión.

Patricio es el eterno Peter Pan. Tiene un buen trabajo, con el que paga el alquiler de su casa en las afueras, los gastos de su moto y las copas.Para el, la imagen tambien lo es todo. Nunca le he visto en una foto al lado de una chica poco agraciada. Pero se las da de romántico y entendedor de las mujeres, porque le encanta que le digan lo bueno y maravilloso que es... sensible con el medio ambiente, aunque no sepa lo que contamina su moto o en que contenedor van los cristales...sensible con los animales, aunque reconoce que no quiere cuidar de nadie, porque entonces no podria viajar tan libremente como lo hace. Le gusta repartir moralina de vez en cuando y hace demagogia cada vez que puede.

He aqui la presentación de mis personajes... poco a poco, se escribirá la história