Me'n vull anar...

Lluny i sola...

Sant Jordi, que no te res a veure...

He tornat amb ganes de més...
Salvador és un lloc preciós, tot i lo maltractat que està tot. Les cases pintades de colors llampants al centre històric de la ciutat, les escoles de música, de capoeira... els venedors ambulants ... tot.
Ha estat un gran viatge.

Desde Bahia

Ja fa cinc dies que correm per Salvador i segueixo sorprenent-me de tot i de res...
Aqui la miseria esta a cada cantonada. Els nens dormen al carrer i la picaresca esta a l ordre del dia. Es realment dur...
La cara amable es la musica, esta per tot arreu... pels carrers... els nens toquen els tambors com si haguessin nascut amb les baquetes a les mans. Els adults ballen i ballen...
Sort de la musica a Bahia...
No puc penjar fotos, ni posar accents... jejeje... l ordinador desde el que faig aquest post esta tan atrotinat com la resta del pais.
Aviat torno a la meva Barcelona, pero amb una altre visio del mon. Ara tot em sembla diferent...

De tot i de res

La vida es como una caja de bombones... ja ho deia Forest Gump. I les sorpreses es succeeixen una rere l'altre.
Setmana dura la que estem atravessant. Plena de reunions i més reunions; papers i més papers. Qui em manaria a mi ficar-me en tants merders? Però ara que ja estic amb els peus a la galleda, no és moment de fer-se enrere.
Comença la temporada forta d'actuacions, ja sigui de Bocs, ja sigui de Repúbli-k... feina a les Corts.cc, feina a Plataforma... Quan es veuen resultats és gratificant haver deixat la pell i un munt d'hores en aquestes coses. Visca l'associacionisme!! (aquí va un to sarcàstic, però tampoc molt sarcàstic, eh? només una mica)
És cert que en moments de poca vitalitat engegaria més d'una cosa i a més d'un a fregir tomàquets, però en general estic prou contenta amb el que faig.
Obi Kim, perdona per la brasa d'ahir. Quan ho veig tot negre, ho veig tot negre. Lo bo, o lo menos dolent, és que em dura molt poquet, i de seguida torno a veure en tecnicolor... A vegades soc destructiva, amb mi mateixa i amb tot el que m'envolta. Com dic, em dura poc, però acollona, ho sé.
Canviant de tema radicalment. Si em deixeu algún comentari, poseu-vos un alies per saber qui sou... Ho dic per un anònim amb poques llums que em pregunta que quan marxo a Brasil... Tinc moltes ganes!!! I d'anar-hi amb qui vaig. Amb tots tres! M'hi sento be amb vosltres nens!!!
Be, ja tinc les maletes, com sempre prestades, doncs amb lo poquet que viatjo, no és plan d'invertir un sol euro en uns maletots de la òstia. I ja sé el que pasarà... faré la maleta i la tornaré a desfer 50 vegades. Finalment, quan arribi a destí, veuré que gairebé tot el que he portat no ho faré servir, però m'hauré deixat altres coses. No sé com ho faig, però em passa sempre... deu ser la falta de costum (de fer maletes).
Tinc una sensació extranya... el món gira ràpid, però tant... que no es mou. És com quan la rentadora centrifuga, i la roba queda tota a un mateix costat, deixant un buit al tambor. Nota mental: això només es pot observar a les rentadores de càrrega frontal. Per sort, la meva rentadora és de càrrega superior, perquè sino ara mateix estaria posant-ne una per ratllarme una estona procrastinant-me amb la maleïda força centrifuga. Fi de la nota mental.
I jo, a tot això, sembla que m'ho estigui mirant desde fora, amb els ulls com dues taronges... i em moc lentament, com si res del que està passant al meu voltant anés amb mi. És una sensació rara, que poques vegades he tingut. Normalment, quan tinc aquesta sensació de velocitat, m'estresso i em veig en la "obligació" d'anar al mateix ritme i accelerar-me jo també. Aquesta vegada és diferent... quan més ràpid van els del meu voltant, amb més calma m'ho prenc jo.

Joder! Vaya tostón de post! Seguiré informant de les meves olles...

De colònies al Pinar

Demà Sant Tornem-hi (de colònies), altre cop envoltada de petits cridaners i plens de mocs... però què macos!
I en un parell de setmanes... Brasiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiil...